TEMPS ERA TEMPS

Des de fa molt d'anys el cor de Lleida, és el carrer Major, com tota petita ciutat de província, amb vida ensopida i poc glamurosa. És el centre de la vida col·lectiva, lloc de compres, però per damunt de tot  lloc de trobada, lloc de reunió d'amics i altres coneguts, de flirteig (avui lligue), dels primers passejos de nuvis, i els primers de cassats, i a on es voltava amb els nens, ja que era el lloc d'esbarjo més freqüentat, degut a la general absència d'altres espais públic més apropiats com parcs i jardins, també cal tenir en compte les temperatures extremes de la ciutat, ja que el carrer major queda arrecerat els dies de boira, i manté quelcom fresc els calorosos dies d'estiu.

Per el que sempre donar tombs per el carrer, ha sigut una actividad força econòmica, i permetia i permet això que sempre s'ha fet: el safareig dels assumptes privats, i la crítica dels públics, a més del que tothom pretén i ningú aconsegueix mai arreglar el món,  i uns pocs setciències agosarats mantenien converses pretesament trascendents, ja que la cosa no donava per a més.

Tan es així que els meus records més antics de Lleida, són d'aquest carrer, un lloc ple de botigues, i atapeït de gent. Recordo el olor de crispetes d'una paradeta dins l'aparador de la Reconquista, que era una de les més grans, i l'hivern l'olor que sortia de les parades de les castanyeres. També al arribar a la plaça Sant Joan, venien unes caragolins que s'extreien amb una punxa i la fent anava picant.