El segle XX, ha estat un miratge?

La desfeta del segle XXI

Aquest segle XXI ja porta 13 anys rutllant, i podem constatar que el seu desenvolupament es força nefast, tot i que alguns gurus preveien que seria un segle de progressos i ens encaminaven cap al final de la història com va dir un important pensador anoimenat Fukuyama,  de moment només estem experimentant que portem la marxa endarrere posada, ja que cada cop les coses estan empitjorant.

El primer simptoma es va produïr el famòs 11 de setembre (data sempre dolenta a la història), la perdúa de les llibertats catalanes, el cop d'estat de Pinochet) de 2011, amb el atemptat a les torres besones. Això va servir d'escusa per refermar les tesis més neolliberals impulsades per el el poder neocon que representava el President George Bush, que s'havia impossat a les eleccions del 2000 de manera dubtosa, i que va propiciar d'una banda el inici de unes guerres que encara arroseguem  (Afganistan i Irak), i d'altra va expandir més les politiques ultraliberals fomentades per el seu partit ja en l'època de Reagan, i el seu pare, i en altre contrades per Margareth Tatcher, i seguides per un laborista com Tony Blair, i aquí per l'impresentable Adolfo Aznar.

Aixì va ser com aquests dos darrers es van presentar a la foto amb George Busch, per organitzar una guerra en contra l'opinió popular, que va portar més atemptats i més odi, envers la cultura occidental.

Aqui es veu el contents que estaven, per que podien masacrar i fastidiar impunement.

Però com sabem aquesta política a més propiciaba la defensa i l'expansió d'una economia desregularitzada, fora de qualsevol contrrol i norma, al temps que s'eliminaven les barreres arancelaries, que facilitaven la expansió de l'economia global, que afavoria el creixement desmesurat de països emergents en especial Xina, però tambè l'Índia, Túrquia, Vietnam etc.,amb baixos costos productius aconseguit a camvi d'unes condicions laborals pésimes amb llargs horaris i salaris miserables.

Això al primers anys del segle va supossar un increment del fluxe monetari que junt als avenços informàtics va propiciar un important creixement del mercat de capitals, que afavoria l'economia especulativa en detriment de la economia productiva que s'anava traspassant als paisos emergents, i això va servir per que s'inflés una impressionant bombolla immobiliaria i finançera.

Hi havia alguns països més espavilats que altres, i qui és més espavilat que els espanyols?, no som sempre millors en tot?, doncs endevant a fer immobles, infraestructures monstruosas etc. Una petita comparativa del paísos que van experimentar el creixement immobiliari:

Be però això, a on ens ha portat?, a la pitjor crisí soferta des de el crac de 1929, i el resultat es el progresiu desmantellament del estat del benestar, de les conquestas socials, assolides amb molts lluites i sofriments al llarg del segle XX, per això aquest es un miratge l'únic període de la história en que s'ha progressat de manera constant en el social i en l'economia, tot i les profundes convulsions que el segle va deixar, permeten a amples capas de la societat poder abandonar la miseria i la gana.

I ara, tot allò aconseguit se'n va en orris, i ja queda ben poques coses en peu de les antigües prestacions de la societat del benestar, i ara retorna la societat de la fam i la misèria, suposso que és la vengança de les classes poderossas, sempre han volgut destacar i establir les diferències, i ara el poble s'havia atrevit a enriquir-se, i això nomès els correspon a uns pocs. No ha estat sempre aixì: a la societat feudal, a la societat aristocratica, a la societat burgesa del segle XIX etc. Doncs sant tornem-hi. Es aquesta la voluntat de les èlits, i els polítics només son els seus servidors, i els demès serfs si nò esclaus.