NO PODEM ASSEGURAR RES.

A ON ESTA LA SAVIESSA?


El savi més comentat de la història Socrates, ja dir  nomès se que so ser res, doncs com es ara que tothom se atreveix a parlar com si estes en possesió de la veritat?. Tots som experts en arreglar el mon, i tothom fa grans discursos, com és doncs que aquest cada dia esta pitjor?, ja que sembla que en lloc d'anar endevant anem com el crancs que van marxa enrera.

Tenim i em tingut gent que sembla que pensa correectament i racionalment, però per que no és posen en funcionament les seves teories, quan es tracta de construir una societat i una econòmia més racional, quan el que es pretén es millorar els estardards de vida de la població. Per que el polítics i els poders econòmics miran cap a un altre costat, i aprofiten els espais mediatics per omplir-los de retoriques buides de continguts i menys de resultats que ni disfrassant estadístiques els poden maquillar.

Per exemple a vegades segueixó el programa del Jaume Barberà "Singulars", i hi surten multitut de pensadors de les mes diverses temàticques que sembla que parlen amb críteris justos i racionals, o tan sols són demagògia, i també ens venen sopars de duro, per que mai de les paraules no passem, i les paraules són molt bones, però a on son les realitats.

Aquestes deuen d'estar a Polòna

O és que veritablement ningua sap res?.Cal seguir buscant la saviessa.

L'edat no és excusa.

Cal mantindre l'esperit.

Quan em van amortitzar de la vida laboral, si aquesta es la paraula, ja que les prejubilacions a la banca només tenen la finalitat de reduir costos, ja que no signifiquen la substitució del lloc de treball i la renovació i alternança per empleats més joves, una causa més del elevat nivell d'atur juvenil, si no la supressió del lloc, mitjançant centralitzacions, concentracions o externalitzacions, vaig arribar a pensar que esdevenia un inútil per que em eliminaven del cos productiu.

Però veritablement la jubilació pot ser la millor etapa de la vida, ja que deixes endarrere les obligacions i pots entregar-te a les aficions, per les que fins aquest moment no podies realitzar per manca de temps, ja que la vida laboral acostuma a ser molt estressant, sense que et permeti masses satisfaccions personals.

El temps lliure et permet efectuar moltes més activitats, tat d'implicació social com el voluntariat, actituds més compromeses en les reindivicacions econòmiques, polítiques i socials que no podies expressar en el món laboral per por a represàlies etc., com en el món personal gaudint de hobbies, fent esport, i fins i tot tornar a estudiar sense les pressions que normalment comporta, ja que els estudis ara ja no són per resoldre la vida, sinó com un aprenentatge permanent.

Amb aquesta idea vaig emprendre el estudis sènior de la Universitat de Lleida, i per això han tingut a bé fomentar-los, i cal a hores d'ara a punt d'acabar el cicle que ha sigut una magnifica experiència i decisió,ja que no han estat uns estudis gens feixucs i serveixen per actualitzar coneixements de tota mena des de les innovacions tecnòlogiques i científiques en assignatures com Energies alternatives, biologia, ecologia, les plantes el home (botànica), química del nostre entorn, matemàtiques, dinàmica interna i externa de la terra, astronomia etc., com repassar i apropar-nos coneixements d'assignatures de humanitats que ens apropen a la nostre realitat com la història de Lleida, la de Catalunya medieval, les civilitzacions antigues, la literatura universal,amb les seves variants com l literatura i el cinema o la literatura de viatges, la geografia de Catalunya, la filosofia contemporània, el propi humanisme europeu etc.

També hi han altres assignatures instrumentals que ens faciliten uns petits coneixements sobre el dret civil català, la llengua catalana, angles etc., altres que serveixen per millorar les pròpies habilitats personals com són l'educació emocional, la comunicació no verbal, la memòria humana, el taller de comunicació oral etc.

Altres parlen de la realitat socio econòmica com història de la integració europea o globalització internacional, altres fan emfasí en la salud medicina preventiva, genètica i nutrició etc., i un bloc molt interessant són també aquelles assignatures que potencien aficions i hobbies ja que introdueixen el cuquet, per escriure el taller d'escriptura, la climatòlogia, l'enologia, la jardineria i el paisatgisme, el tallers de ecologia, de fotografia digital etc.

I també hi ha un altre grup que ens ajuda a desenvolupar-nos millor en el món actual la metodologia del treball acadèmic, la del treball científic, el taller de redacció científica i per damunt de tot els tallers de informàtica tan necessaris en el món actual, i que els sèniors em agafat amb retard.

I per acabar tal destacar el professorat que imparteix totes les assignatures que a més de demostrar grans coneixaments sobre la matèria impartida, demostren una dedicació i un estusiasme exemplar, per el que mereixen un gran agraïment.

El més bo que té el programa sènior, es que obra moltes expectatives i alimenta moltes inquietuds, per el que sempre es pot aprofundir i ampliar els temes iniciats, per seguir gaudint de tot l'après donant forma a aficions i activitats de tota mena i del aprenentatge, que si volem duraran tan com durem nosaltres.

El poder de la religió

La religió és un problema.

Al llarg de la història la majoria de conflictes individuals i socials han vingut donats per la religió, malgrat que és un element que defineix la humanitat enfront les altres espècies animals, per que la religió que inicialment sorgeix per donar respostes enfront el desconegut i misterios, i al mateix temps dona empar i sentit a la fragilitat de la vida humana al conferir-li una trascendència a la seva existència, a mès les religions han servit per cohesionar les societats al donar-lis unes normes de comporment i unes facultats coercitives per castigar  l' incompliment de aquestes per el  també en certa manera es un dels principals elements que han configura la construcció de les civilitzacions.

Però tanmateix historicament cada grup huma ha creat els seus propis deus a partir de les pròpies creences, i i han pretès donar respostes a les seves necessitats, però en quan totes es consideren en si mateixes portadores de la veritable paraula i voluntat de Deu, cal per tan afirmar la bondat de les propia religió constantment primer dins el grup contra qui no hi creu, i defensant i fent proselitisme  si cal a capa i espasa., per imposar-la quan els demes, ja  que  si no segueixen la pròpia religió són infidels, heretges o posseïts pel mal, que encara els fa més reprovables.

Això provoca al seu voltant actituds dogmàtiques integristes i carregades de prejudicis, motivades per l'odi i la por al altri ja que és nega a acceptar ni acatar la veritat pròpia, de la que ells són els únics dipositaris, el que no és més que portar a un extrem la visió subjectiva d'un cos doctrinal segons la definició i interpretació de unes elits religioses, que gaudeixen normalment de unes estructures de poder.

Doncs normalment se identifica la religió amb l'estat, en especial en aquells en que els seus fonaments són teocràtics o és basen en les lleis imposades en nom de la religió per fer valer la seva autoritat, tanmateix sempre utilitzen i han utilitzat instruments per atemorir, tan física com psicològicament , generant temors i pors en la població.

Ja que les elits religioses fan servir , i els seus coneixements i interpretacions del dogma, junt a parafernàlies litúrgiques, enfront la ignorància popular, revestint-se d'una suposada superioritat com a mitjà de dominació, cosa que els permet l'acumulació de privilegis i riqueses, i la seva perpetuació en el poder.

Així se evidencia que l'únic que pretenen les castes sacerdotals, és el mateix que les castes militars, o sigui el poder, emparat amb moltes ocasions fins i tot amb l'opressió per la força, mitjançant estructures coercitives com la xaria de la llei islàmica, o la inquisició en el catolicisme que imposen tan càstigs morals (exclusió de la salvació pel pecat) com una barbaritat de càstigs físics, amb penes capitals incloses que es justifiquen tots en l'aplicació d'una suposada justícia divina, i en els casos més extrems .

Això ha propiciat innumerables persecucions i matances de tot signe efectuades en nom de la religió tan pels pobles pagans, com contra heretges, anglicans, reformistes, catòlics, sunnites xiïtes, hinduistes i musulmans etc., sempre perseguint, denunciant i marginant als que no pensen igual, o són considerats diferents o inferiors o que pertanyen a pobles maleïts com els jueus, o els tractes infligits als indígenes en els llocs colonitzats.

Aquesta força de les castes sacerdotals, auto - atorgada per defensar la seva veritat, i els seus suposats coneixements, presumptament rebuts de Deu o dels deus, els permet assolir un estatus sempre per sobre la resta de la població, i això succeeix tan en religions profundament estructurades i jerarquitzades com la catòlica, fins a les tribus més primàries i d'estructura elemental en la que dit poder el detenta el bruixot o xaman de torn, que diu esta en contacte amb el ser superior i per el tan coneix els seus secrets que el permeten disposar d'un poder il·limitat sobre la resta de membres de la tribu.

Però a més les pors que generen les religions de manera explícita o per interpretacions manipulades, ocasionen també al seu voltant supersticions i temors irracionals, que a vegades provoquen respostes individuals i col·lectives desproporcionades.

També hi ha, fundadors de sectes que acostumen a ser farsants que manipulen les pors i la necessitat de creure que tenen les animes dèbils, al presentar-se com a escollits pel Creador,per aconseguir el seu enriquiment personal, gràcies al poder magnètic que exerceixen sobre els seus seguidors i adeptes, doncs les sectes només són una accentuació dels deliris religiosos i màgics ja de per si poc racionals, portant-ho fins a extrems absurds.

 Cal valorar la cerca de actituds personals i col·lectives que amb raciocini, tolerància i ètica permetin establir ponts de diàleg entre les diferents religions, per evitar que aquestes siguin en lloc d'una font de conflictes, una font de entesa, i així col·laborar a resoldre o al menys mitigar els importants i persistents problemes de desajust social i econòmic existents entre les diferents societats, pobles i col·lectius humans, en que es troba dividit el nostre món.

Tanmateix les religions només haurien de tenir com a missió ajudar als seus fidels en les seves necessitats espirituals i de transcendència a través de les seves respostes metafísiques i els seus mites, que només com això s'han de interpretar els seus pretesos texts sagrats, en lloc de ser un conjunt de preceptes castrants i de litúrgies pomposes, amb continguts a vegades nocius pel digne desenvolupament de les persones, ja que imposen uns preceptes poc adients en la defensa del missatge que embolcallen.

LA EVOLUCIO DE LA BANCA

D'entitats respectades a l'enèmic públic 

Després de una vida professional treballant a la banca, al mirar-la ara des de fora observo, la gran degradació que ha sofert la valoració del sector per la població.
Recordo que quan vaig començar era un sector ben considerat i respectat, els director de les sucursals esdevenien quasi autoritats, ja que els seus criteris i decisions es consideraven altament profesionals i per tant eren indiscutibles.
Per el que treballar en la banca, donava un cert estatus, ja que estava ben valorat per la societat, perquè es considerava que realitzava tasques de serveis útils i preuades.
Tot això venia motivat també per les activitats que les entitats bancaries practicaven bàsicament fins els anys 80  eren fonamental ment atendre les necessitats financeres dels clients, tan d'estalvi i crèdit, i no és practicaven cap fantasia financera ni especulativa, ja que l'unic que feien eren banca minorista comptes, llibretes, ITFs i crédits i descompte per les empreses, i préstecs pels particulars, i poc més serveis de gestió de borda, serveis de internacional. Qualsevol risc creditici era mesurat i analitzat, seguin unes pautes prudents en la seva utilització, però sempre  amb criteris professionals, tot amb criteris de rentabilitad no de maximitzacio

de beneficis, per el que el guanys eren més moderats però sòlids, ja que atorgaven solvència a les entitats.

Però el negoci es va anar tornant complexe increment els productes d'estalvi més sofisticats Certificats de dipòsit, pagarés d'empresa, i altres instruments al portador que funcionaven al mercat secundari amb una certa opacitat. Cosa que implicava l'existència d'instruments alegals, que permitian fer circular el diner negre dins els circuits bancaris nacionals, fins que l'administració va posar-hi la ma, ja que eren mitjans d'evasió fiscal.
Però mentre tant la escola de Chicago ja imposava el seus criteris neolliberals, i l'objectiu únic de la banca  va esdevenir els increments de rentabilitad per la consecució del màxim benefici, deixant de banda la consideració al servei al client, doncs l'única finalitat era augmentar i augmentar els guanys.

 I per aquest fi d'una banda es va promocionar la banca especulativa, a través de les operacions financeres als mercats de capitals i divises, en que el departament estrella es va convertir en el departament de tresoreria i arbitratge, practicant un negoci de vertigen en que les transaccions de compra i vendes es realitzaven en qüestió de segons, aquest procés s'anat accelerant en els darrers anys amb l'instentaneitat de les transaccions financeres internacionals mitjançant l'electrònica i el sistema SWIFT, target, EBA etc., però com que la majoraria d'operacions són especulatives, han generat una bola creditícia,que ha portat a la debacle bancaria actual ja que tot s'ha fet sense cap coixí o reserva monetària, i les deutes de les entitats bancaries son impressionats, i per evitar la seva fallida se injecten fons públics adquirits al mercat internacional i que comporten un creixement del deute nacional i la desviació dels recursos públics de les polítiques de protecció socials envers la salvació del sistema financer.
I per altre banda per màximar el benefici la banca minorista es va fixar un creixement sostingut i per aconseguir-ho en un mercat obert i en una gran atomització i competència, l`´unica manera de créixer sons el grans números, i  la missió de la banca es complir uns pressupostos cada cop més exigents i ambiciosos això implica captar clients tan d'actiu com de passiu, i la col·locació de serveis com tarja de crèdit, que inicialment eren gratuïts per engrescar els clients, però en el temps van evolucionar cada cop en unes comissions més elevades.
Per captar clients i davant dels interessos baixos del mercat,  es van abandonar les mesures de prudència en la concessió de crèdits hipotecaris i s'atorgaven sense cap control ni valoració de la possible solvència i capacitat de retorn, això va permetre la bombolla immobiliària, i el boom de la construcció, desprès davant la inviabilitat de la majoria d'operacions, es produeix la crisi, sorgeix l'atur, el tancament empresarial amb manca de renovació del crèdit ja que el únic objectiu del banc es atendre la seva deute institucional, pel que augmenta la morositat i per tan les execucions hipotecaries que comporten desnonaments que incrementen el drama social.
I també ja que el tipus de interès són baixos no es pot renumerar degudament als dipositaris d'estalvis i per incrementar els rendiments se ofereixen productes financers sofisticats que resulten en fallida en un mercat a la baixa com son les participacions preferents, i que se havien ofert als clients sense explicitar els riscos que assumien en adquirir dits productes, i que ha reportat quantioses perdúes en petits estalviadors.
Així que totes aquestes accions sumades han contribuït al desprestigi actual de la banca, i a serf considerats l'enemic públic número 1, ja que tothom pateix les conseqüències de unes males practiques que només han beneficiat als seus gestors.
Això es un petit resum i a grans trets, si aprofundim una mica, podrien constatar l'enorme barbaritat que ens ha portat fins aquí. Ja en parlarem.

El segle XX, ha estat un miratge?

La desfeta del segle XXI

Aquest segle XXI ja porta 13 anys rutllant, i podem constatar que el seu desenvolupament es força nefast, tot i que alguns gurus preveien que seria un segle de progressos i ens encaminaven cap al final de la història com va dir un important pensador anoimenat Fukuyama,  de moment només estem experimentant que portem la marxa endarrere posada, ja que cada cop les coses estan empitjorant.

El primer simptoma es va produïr el famòs 11 de setembre (data sempre dolenta a la història), la perdúa de les llibertats catalanes, el cop d'estat de Pinochet) de 2011, amb el atemptat a les torres besones. Això va servir d'escusa per refermar les tesis més neolliberals impulsades per el el poder neocon que representava el President George Bush, que s'havia impossat a les eleccions del 2000 de manera dubtosa, i que va propiciar d'una banda el inici de unes guerres que encara arroseguem  (Afganistan i Irak), i d'altra va expandir més les politiques ultraliberals fomentades per el seu partit ja en l'època de Reagan, i el seu pare, i en altre contrades per Margareth Tatcher, i seguides per un laborista com Tony Blair, i aquí per l'impresentable Adolfo Aznar.

Aixì va ser com aquests dos darrers es van presentar a la foto amb George Busch, per organitzar una guerra en contra l'opinió popular, que va portar més atemptats i més odi, envers la cultura occidental.

Aqui es veu el contents que estaven, per que podien masacrar i fastidiar impunement.

Però com sabem aquesta política a més propiciaba la defensa i l'expansió d'una economia desregularitzada, fora de qualsevol contrrol i norma, al temps que s'eliminaven les barreres arancelaries, que facilitaven la expansió de l'economia global, que afavoria el creixement desmesurat de països emergents en especial Xina, però tambè l'Índia, Túrquia, Vietnam etc.,amb baixos costos productius aconseguit a camvi d'unes condicions laborals pésimes amb llargs horaris i salaris miserables.

Això al primers anys del segle va supossar un increment del fluxe monetari que junt als avenços informàtics va propiciar un important creixement del mercat de capitals, que afavoria l'economia especulativa en detriment de la economia productiva que s'anava traspassant als paisos emergents, i això va servir per que s'inflés una impressionant bombolla immobiliaria i finançera.

Hi havia alguns països més espavilats que altres, i qui és més espavilat que els espanyols?, no som sempre millors en tot?, doncs endevant a fer immobles, infraestructures monstruosas etc. Una petita comparativa del paísos que van experimentar el creixement immobiliari:

Be però això, a on ens ha portat?, a la pitjor crisí soferta des de el crac de 1929, i el resultat es el progresiu desmantellament del estat del benestar, de les conquestas socials, assolides amb molts lluites i sofriments al llarg del segle XX, per això aquest es un miratge l'únic període de la história en que s'ha progressat de manera constant en el social i en l'economia, tot i les profundes convulsions que el segle va deixar, permeten a amples capas de la societat poder abandonar la miseria i la gana.

I ara, tot allò aconseguit se'n va en orris, i ja queda ben poques coses en peu de les antigües prestacions de la societat del benestar, i ara retorna la societat de la fam i la misèria, suposso que és la vengança de les classes poderossas, sempre han volgut destacar i establir les diferències, i ara el poble s'havia atrevit a enriquir-se, i això nomès els correspon a uns pocs. No ha estat sempre aixì: a la societat feudal, a la societat aristocratica, a la societat burgesa del segle XIX etc. Doncs sant tornem-hi. Es aquesta la voluntat de les èlits, i els polítics només son els seus servidors, i els demès serfs si nò esclaus.

Modificació de les linies del autubusos urbans

Camvis en la xarxa d'autobusos

Com ja sabreu el passat dia 15 d'abril es va modificar totalment les línies que composen la xarxa d'autobusos de Lleida.

Això ha supossat un nou dispendi a les arques municipals, prou malmesses, i a qui beneificien aquests canvis?, als usuaris, al ciutadans en general?,  quan fem un anàlisi del que s'ha fet crec que no és aixi, ja en parlarem.
Doncs el veritable beneficari es la companyia privada concessionaria del servei, ja que l'única raò del canvi és la reducció de costos, via supresió de empleats.
Llavors com sempre s'ignoren els interessos dels ciutadans, com totes les coses a aquest pais, es fan d'esquenes als interessos dels afectats, quina mena de demòcracia es això? I en aquest cas no estem parlant del partit que governa l'estat, ni del que governa el país, si no d'un partit que dia a dia esta quedan com a residual.

 Per que es fan d'esquenes als ciutadans, s'ha consultat previament quines són les necesitats del usuaris habituals?, quins desplaçaments son els majoritaris? Crec que es poc probable que els desplaçaments es facin des de el barris cap al centre o viceversa, ja que el normal es acurdir al llocs de treball, anar de compres, anar a escoles i instituts, anar a fer gestions diverses, anar als metges i enllaçar amb altres transports públics. I ens troben que la xarxa porta per exemple del Seca de Sant Pere als Mangraners, peró no permet arrivar als seus usuaris a llocs vitals de la ciutat de manera directa, com per exmple anar a l'estació de tren, sense fer transbords, que signifiquen perdúa de temps i molesties afegides si porten equipatges.

Però a més aquests canvis afecten a tots els usuaris de la via pública ja que moltres parades estan a llocs perillosos i que dificulten la circulació al mig de corbes com a l'avinguda d'Artesa, o que obligan a esperar els usuaris en llocs poc adients com la mini illeta de la parada de l'avinguda de Madrid.

A més s'han disposat les parades de manera que en alguns llocs estan sobreposadades 4 en un espai de 50 metres a la plaça Sant Jordi, altres s'han desplaçat uns pocs metres d'on es trobava abans alguna parada com a la rambla Ferran 34, i altres dibuixades al mig de descampats que no porten enlloc, ja que els possible usuaris en tenen altres més útils, com una nova parada a l'avinguda Miquel Batllori.

Tot això representa un cost adicional, en el desplaçament de les senyalitzacions, i els panels, a més s'han deixat a les velles parades en algún lloc plataformes per accedir als autousos que resten inutilitzades.

I quin cost municipal no ha supossat aixó paradetes d'informació, agents informatius, triptics, anuncis etc. etc., i de quí es aquest cost?, suposso que de les arques munucipals, i el beneifici privat. Anem molt bé aixi!

Els temps corre i Lleida també

Només cal veure el següent vídeo

Això ja no es tracta de anar passejant tranquilament, doncs avui tothom te pressa, normalment per arribar sempre deshora, si no tard.

Però el carrer major encara serveix com argument per parlar d'aquestes petites coses que passen a la ciutat, o dels esdeveniments que a tots ens afecten, ja que anar donar tombs també significa seguir les voltes de la vida, es fan tombs i emplenen l'espai i es van observant el canvis del que ens envolta com espai físic i dels que ens envolten com  a conciutadans tan des de la infantesa, com durant  l'adolescència, després a la joventut, i per que no a  la maduresa, i seguim fent el tom a la vida quan ens apropem a la vellesa, fins que un dia el rellotge es pari i s'acabi la volta. Però tot i amb això algú la continuara fent el tomb, uns més llarg i uns altres curt, uns faran un gran tomb i altres practicament no es mouran del lloc, són el eterns caminants del carrer major.